Torrent desbordat

"No, no necessito que m'ajudis, hòstia!", va exclamar. Estava realment emprenyada, mai no l'havia vist d'aquesta forma, bé, si hem de ser sincers, una vegada sí l'havia vist molt, però que molt emprenyada, potser no tant com avui, però gairebé. Resulta que s'havia empipat com una mona sense motiu, al menys jo no el vaig trobar d'entrada. El fet és que, quan vàrem arribar, trobàrem la Sílvia ben embolicada fent neteja per tota la casa, estava tot empantanat, era ben evident que no li donaria pas temps a endreçar-ho tot abans de marxar, i s'hi pujava per les parets. Jo, testimoni accidental de tot plegat, no trobava justificada aquella reacció només per què la Susanna li recordés a quina hora tenia la visita al metge aquella tarda, a més d'avisar-la que, per la seva banda, començava a endreçar el dormitori, que sinó faríem tard. Paraula que va ser l'únic que li va dir, jo en vaig ser testimoni, i a més ho va fer d'un mode ben innocent. En sentir aquell crit de la Sílvia, la Susanna va quedar ben glaçada. El rostre no li va canviar d'expressió durant uns segons, que se'm feren eterns mentre dubtava en intentar apaivagar els ànims o fugir per no pagar el beure, però les hi havia de portar jo, així que vaig descartar la fugida. De seguida, se li varen humitejar els ulls, no va arribar a vessar cap llàgrima, però estava més a prop de tenir dos torrents desbordats, que de poder articular una resposta, fos la que fos.

Així vaig entendre el que, per aquella parella, lluny de ser una visita mèdica rutinària, era allò més proper a l'amenaçadora sentència d'un tribunal.